dimecres, 12 de desembre de 2007

Utagawa Hiroshige (1797-1858)




9 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

També conegut com a Ando Hiroshige, il.lustra les portades d'alguns llibres de Yukio Mishima a l'editorial Alianza-Butxaca: El rumor del oleaje, Caballos desbocados (son els que tinc, tot i que si no recordo malamanet la resta de la tetralogia El mar de la fertilidad també té com a portada les seves il.lustracions)... Increïble paisatgista! Felicitats poeta, sembla ser cosa de miralls, de reflexes i d'imatges...
... Petonets

Josep Maria Augé ha dit...

Tens raó Ariadna, Mishima i Hiroishe coincideixen amb una visió del món molt diferent, en la immensitat evocadora de la natura en la seva mínima expressió; la grandilocuència de qualsevol expressió de la Mare Gaia...
Poeta, ha provat Mishima? Quan es passi per Urki ja li ensenyaré quelcom d'aquest Wilde japonès...

Josep Maria Augé ha dit...

PD: Estarà content amb el meu comentari "serio" per primer cop en aquest blog...;P

Com a comentari caspòs, sap que molts cops l'estil del semisolosní Vila-Crusat (RIP) era molt similar al Hiroshige, però amb uns motius i un joc pictòric més "occidental"?

digue'm ariadna ha dit...

... Poeta... en honor al post i a l'eforç de donar imatges als silencis, el proper laberint de gent estarà dedicat a Yukio Mishima, i ficant-me a on no em demanen, dels que he llegit de moment d'ell, em quedo amb El Marino Que Perdió La Gracia Del Mar... Antitot... m'ha agradat això de la immensitat en la mínima expressió, crec que el que diu i el que suggereix queden en un captivador equilibri fràgil però ferm, suau però aspre, fosc però clar...
... Petonets

Poeta per un dia ha dit...

Benvolguda Ariadna,... serà un plaer llegir-li el Mishima al laberint. I un honor i un privilegi que els meus silencis li hagin inspirat el post. Antz: sovint la mínima expressió és capaç d'evocar la més immensa de les sensacions. Fixem-nos que la MonaLisa no fa un somriure d'orella orella, ans el contrari, una pinzellada als llavis. Amb tot, i precisament per això, és un dels quadres més enigmàtics de la història de l'art (el DaVinci ja vindrà per aquestes pàgines ben aviat, després de penjar el seu esbós d'una cara de noia en un lloc prominent del meu cau). D'altra banda, si no vaig errat, el Vila-Crusat té el pis curull d'obres que els seus familiars remots "mal-de-cap" els fa de recollir. Potser, donada la seva ubicació geogràfica, Antz, podríem organitzar un "raid" de balcó a balcó, algun dia a la nit. Petonets!!

Josep Maria Augé ha dit...

Amic Poeta, recordo que quan era vailet, els Vila-Crusat em van convidar a casa seva a veure el museu...Obviment el seu art no em motivava, però hi va haver una imatge que se m'ha quedat grabat al meu subconscient ineternum, i que va representar, en aquell moment, una expressió artística d'allò més brutal:
El senyor Vila-Crusat jeia a un silló, amb el seu pijama espartà i el barret al cap, i per un forat dels pantalons li penjava un testicle...
Esgarrifós company, mai més em vaig aventurar a entrar aquella casa.
Però vist en perspectiva, aquest apèndix glandular fou una mostra artística incomparable en un marc d'allò més caspós, l'art sorgit del no-res, o més ben dit, d'un forat d'uns pantalons no degudament "zurcidos"

Poeta per un dia ha dit...

Antz, si existeix una imatge de l'art, imatge en majúscules, platònica, una generalització o abstracció de la que després creixen, com fulles, totes les representacions artístiques, sense cap mena de dubte és el testicle del Sr Vila-Crusat, alcelsia, penjant-li pel forat del pijama. ;p

Josep Maria Augé ha dit...

Ja sé que t'ha agradat el meu últim comment...però quan variaràs de post???Que ja toca cull-ons!!!

Poeta per un dia ha dit...

Demà divendres et poso unes il·lustracions bellíssimes de la Nicoletta Ceccoli, Antz, no pateixis que tot el bo es fa esperar, oi? I cullons són els del Vila-Crusat, a veure si parlem bé, home!!