dimarts, 6 de maig de 2008

John William Waterhouse (1849-1917)




4 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... M'agrada en Waterhouse i el dibuix de la seva mirada a les paraules de mites, llegendes i llibres. Però, prefereixo les sirenes de cua de peix, d'escates irisades que reflexen el sol amb els colors d'aquell arc, de llargs cabells que es pentinen des de les roques a peus de penyasegats, que canten les seves melodies per a que els mariners i els pescadors es llencin al mar, que desitgen tenir cames per convertir-se després en escuma, que callen per la intensitat d'una mirada, i que després, més tard o més d'hora, s'amaguen en les profunditats fosques i solitàries del que és la seva llar...

Josep Maria Augé ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep Maria Augé ha dit...

No podia faltar un clàssic com aquest, Poeta...malgrat que el Waterhouse no és un dels meus predilectes, com diria el txitxi, "és un maco que cansa"...
Fot-li ullada al Juan Muñoz, ja veuràs ja...;P

Zenit R.A.M. ha dit...

A mi em passa com a l'antitot, és d'aquella bellesa que empalaga.

Salutacions.